Un cuento por día mientras dure la cuarentena
Durante la mañana de cada uno de los días que dure la cuarentena, publicaremos en nuestra web Libreriodelaplata.com y con la complicidad de sus autores y/o editores, un cuento.
Editoriales como Alfaguara, Candaya, Contraseña, Edicions del Periscopi Hoja de Lata, Errata Naturae, Impedimenta, Jekyll& Jill, La Navaja Suiza, L’Altra Editorial Las afueras, Libros del Asteroide, Literatura Random House, Males Herbes Minúscula, Nórdica Páginas de Espuma Periférica, Raig Verd, Rata_Books, Sajalín, Salto de Página, Sexto Piso y Tránsito ya forman parte de la propuesta, así que de todas ellas podremos leer relatos.
A cuidarse mucho y seguir leyendo. ¡Un abrazo!

‘Èxitus’ de Xavier Vidal (català)
Aquest relat s’ha d’explicar a l’inrevés, començant pel final i retrocedint en el fil dels esdeveniments que han portat al desenllaç: un èxitus al quiròfan. No es tracta d’un caprici estilístic del narrador. S’ha de fer així perquè el temps s’acaba. El pacient, que respira a través d’un tub damunt la taula d’operacions, està a punt de morir-se. Els facultatius estan nerviosos perquè la situació mèdica és crítica i perceben un final abrupte.
Caldrà afanyar-se a explicar l’entrellat de la història, doncs. Les constants vitals estan deteriorant-se de manera sostinguda. La pressió arterial de l’home de mitjana edat que té un aire elegant, tot i les circumstàncies poc afavoridores d’un quiròfan atrafegat, baixa perillosament. I no és gens estrany perquè la infermera, una bellesa exuberant i poc discreta, acaba de punxar el cor del pacient. Ho ha fet sense intenció. Només ha estat un accident. Ha passat perquè s’ha sobresaltat en veure com es movia el cos de l’operat que hauria d’haver estat profundament sedat. Per desgràcia per l’home elegant que també sembla ric, la rossa tenia a la mà l’escalpel del deu que li havia demanat el cirurgià.
Mans de mantega o lapsus sobtat, tant se val la causa. El cas és que, en atansar-li el bisturí al cirurgià per sobre del malalt, se li ha esmunyit dels dits i ha anat a parar dins del forat que té obert al pit. Al pacient l’estan operant d’urgència per col·locar-li un doble bypass al cor. Ha entrat a la clínica amb un infart de grau tres. Encara bo que treballa al costat del centre. Si arriba a estar més lluny, hauria faltat abans d’arribar-hi. L’equip del quiròfan no ha tingut temps ni de veure la cara a l’home elegant i ric, que també fa la impressió d’estar acostumat a manar. El quiròfan estava preparat per a un altre pacient, però aquest malalt, que desprèn una considerable aura de poder, en tenia molta més necessitat. Ha estat entrar en llitera, traure-li la mascareta d’oxigen que li tapava la cara, canviar-la-hi per un gran tub d’anestèsia enganxat amb esparadrap i tirar-lo a la taula. En comprovar com l’escalpel li queia de les mans, la infermera ha fet cara de “no m’ho puc creure!”. És la mateixa expressió que hauria posat si li haguessin regalat un Prada de la temporada passada. Totes dues coses li resulten tan xocants com inversemblants.
L’eina esmolada com els ullals d’un dimoni petit ha caigut de punta, naturalment. El cirurgià no l’ha pogut atrapar a temps. L’accident l’ha agafat per sorpresa. Estava una mica despistat pensant en com pagarà els quantiosos deutes que acumula. Li ha faltat una dècima de segon o un punt de concentració per evitar una estocada tan minúscula com incisiva. Ha estat la dècima de segon que separa l’”encara bo” de la “tragèdia confirmada”. El resultat ha estat una picadeta minsa, gairebé invisible, però de la qual ha començat a brollar immediatament un raig de sang constant. I per aquell forat tan fi com indetectable li mana la vida a l’home que tant sembla manar fora d’aquell quiròfan. Se li escapen les opcions de sobreviure al pobre infartat. La sang ho taca tot de vermell i inunda el forat. Només es veu sang i més sang.
El cirurgià ha mirat la infermera amb ulls de voler arrencar-li l’ànima a queixalades. Ja ha demanat cinc unitats de sang per estabilitzar la pressió arterial del pacient. Amb una professionalitat metòdica i experta busca el punt exacte en què l’escalpel ha foradat el cor. Però l’orifici és molt difícil de trobar perquè aquell plasma roig és massa dens i nega el pit, amagant l’origen del sortidor. Només es veu una marea roja semblant a la taca de vergonya que omple les galtes de la infermera. ¿Com li pot haver caigut el bisturí dels dits, esmunyint-se-li com si fos el pinyol d’un nispro? Se sent ferida en la seva professionalitat. Però més ferit està l’home de la taula d’operacions, a qui se li escola el temps per un foradet tan imprevist com previsiblement letal. Morirà, gairebé segur, de manera que cal apressar-se a explicar com s’ha arribat a aquesta situació tan ridículament dramàtica.
La infermera sap perfectament per què ha tingut una relliscada tan estúpida. I això la fa sentir encara més estúpida que la pròpia badada que ha tingut. Només tenia ulls per l’anestesista. La porta de corcoll fa temps. Només pensava en els abdominals perfectes i brillants com el marbre que sap que té sota la bata verda. Els hi ha escodrinyat molts dies d’amagat quan ell es canvia amb la porta mig oberta del vestidor. També estava abstreta per l’olor que fa avui. Fantasiejava amb això quan havia d’haver estat concentrada en agafar amb seguretat el bisturí del número deu. No sap si és el desodorant, la colònia o la llet hidratant del cos, però aquella flaire la torna boja. Li obre l’ànima i li humiteja els pensaments.
Era exactament aquella olor la que li temptava els sentits quan li ha relliscat dels dits el mànec de l’escalpel, ha caigut de punta damunt del cor i l’ha foradat. I ara la sang raja imparable, formant un xorret tossut que camufla l’orifici amb un vermell abundant i espès. La infermera se sent culpable amb tota la seva formosor salvatge. Culpable i també traïdora perquè només ha tingut ulls i instints per l’anestesista, quan resulta que l’operat de la taula és el seu amant. Fa un any que s’entén amb aquell home que, fins i tot obert en canal i cobert de sang, inspira respecte i, fins i tot, una mica de por. És qui li paga els capricis, els perfums caríssims, els vestits de Prada que renova cada temporada, les joies de Chopard o els sopars al Celler de can Roca. La infermera pensa, atabalada, que ja ha estat mala sort que sigui el cos del seu amant el que es dessagna per moments a la taula d’operacions. L’ha reconegut quan ja estava a punt de ser operat i ha mirat per rutina el formulari escrit a corre-cuita pels sanitaris de l’ambulància. Ha cantat en veu alta l’edat, el pes aproximat i el grup sanguini. El nom no calia llegir-lo en veu alta. El nom no ha de ser important en un quiròfan. La infermera no ha pogut triar si participava en l’operació quirúrgica o no. Hi ha poc personal, molta feina i el seu amant ha entrat d’urgències. Sense cap planificació. Tampoc podria haver dit res perquè la seva relació és tan secreta i prohibida com lucrativa i profitosa. I, a canvi dels luxes, ha de ser estrictament privada i clandestina. Ningú n’està al cas, ni els seus companys ni, encara menys, la família de l’home poderós. Per això ella no ha piulat quan ha sabut qui era l’infartat i ha decidit actuar com ho hauria fet amb qualsevol altre pacient. S’ha posat a treballar amb diligència fins al moment fatídic en què se li ha escolat entre els dits l’eina més esmolada del quiròfan. Li hauria foradat el cor a qualsevol altre que hagués estat estirat al llit quirúrgic. Però la fotesa és que li ha fet a qui li financia els capricis mentre pensava lascivament en l’anestesista que, per més inri, ni tan sols se la mira. La dona no té temps, ni segurament capacitat, per parar-se a pensar en la ironia de la situació: no li ha trencat el cor al seu amant, sinó que li ha perforat directament. I ara es mor sense remei possible.
El temps passa molt apressa quan un pacient s’està dessagnant i la història ha d’avançar per no fer tard. A l’home, que sembla molt respectat però no tan respectable, no li queden més de cinc minuts de vida. El pols del malaurat pacient baixa perillosament quan l’auxiliar, que acaba d’arribar amb les bosses de sang, es disposa a connectar-les per reemplaçar la que ha perdut. Estava a punt d’empalmar-les quan el cirurgià ha cridat a tot pulmó, amb una veu amortida per la careta de tela:
—Nooooooo! Fill de puta, és 0 negatiu i has portat B negatiu. Mou el cul de pressa i porta la sang que toca! la ira desfermada per tanta inutilitat li ha fet oblidar momentàniament la gran preocupació que tenia al cap quan mirava d’empalmar el doble bypass. I que tant té a veure amb el cos que té a les mans.
El minúscul sortidor de mig pam d’alt no s’atura i la pressió sanguínia cau inexorablement perquè les bosses de sang triguen a arribar. A l’auxiliar no n’hi hauria passat una de tan grossa si no fos perquè tenia el cap entre les cames de la infermera. Metafòricament, per descomptat. Fa dies que somia a ficar-s’hi físicament, que s’imagina besant-li els llavis i llepant-li els mugrons. L’ha espiada d’amagat quan ella es canviava al vestidor de la clínica amb la porta mig oberta. Però ella ni tan sols sap que porta de corcoll a aquell subaltern. L’auxiliar se sent culpable perquè no hauria d’estar somiant amb la infermera sinó pensant en son pare, que ha perdut els estalvis de tota la vida per culpa d’un banquer mala pell que li va col·locar unes accions preferents. I ara les preferents no valen res i el pare de l’auxiliar s’ha quedat pelat. Quina pena més gran! El pacient morirà amb tota seguretat.
Encara que la infermera no hagués deixat caure l’escalpel ni l’auxiliar s’hagués confós de tipus de sang, la cosa ja anava torta de bon principi. L’anestesista li ha administrat una dosi equivocada d’un producte anestèsic més barat i més dolent del que li correspondria a aquella intervenció. Ell no ho sol fer, això. Però avui ho ha fet. Bé, seria més exacte dir que fa un temps que ho fa, que fa uns mesos que posa anestèsia barata i dolenta als pacients. I fins ara se n’havia sortit. Però avui estaven a punt de descobrir-lo perquè l’anestèsia que ha emprat amb el dissortat operat era d’autèntic saldo i no hauria mantingut sedat ni a un mosquit. De fet, aquell producte no estava preparat per a aquell home poderós, sinó per a un pacient més rutinari que tenia l’operació programada d’abans. Si hagués sabut qui era l’operat, hauria preparat l’anestèsia bona. Però tot s’ha d’improvisar quan un malalt entra a quiròfan amb un infart de grau tres.
El cirurgià ja s’havia estranyat que el pacient necessités més dosi de la inicial per mantenir-lo adormit quan encara no havia passat ni un quart d’hora des que ha començat l’operació. L’anestesista ha tingut tota la sort del món en veure com li queia l’escalpel de les mans a la imbècil de la infermera. És tan bleda que no aprofitaria ni per escalfar-li el llit, pensa. També reflexiona sobre el fet que l’accident ha evitat que li descobrissin la mala praxi. Se sent culpable d’estar content mirant com el filet pertinaç de sang nega el pit d’aquell home. Allò l’ha salvat de la vergonya. Però és que això no hauria passat si no fos que l’anestèsia bona l’està venent als ucraïnesos que viuen al pis de sota del seu. I la hi ven a aquells animals perquè no té més remei. Hauria tingut més opcions si no els hagués amprat diners perquè és addicte al sexe i gasta molt més en prostitutes del que guanya com a anestesista. I es guanya molt bé la vida a la millor clínica privada de la ciutat. Però com que el sou no li arribava per a tornar els deutes, ha començat a pagar amb anestèsia. De la bona. Ell no vol saber que els ucraïnesos fan servir el producte per adormir les dones que porten segrestades de països centreeuropeus. Enganyades, primer, i adormides, després. Potser fins i tot ell n’ha llogat alguna de les que porten en furgonetes immundes.
De sobte, el pacient, víctima d’un cúmul imprevist d’incompetències i pensaments dispersos, dona signes de despertar-se. Ha fet una convulsió. Lleugera, però convulsió. El cirurgià arruga el front perquè tem que, si no troba i tapona el forat, convulsionarà tot ell, entrarà en xoc i el perdran. L’auxiliar s’ha quedat paralitzat un moment amb la bossa de sang a la mà, amb el cap a mig camí entre els problemes de son pare i les somiades delícies sexuals de la infermera. El cirurgià li fa un crit a través de la mascareta:
—Afaaaaana’t, fill de puta. L’estem perdent! Porta el cony de bosses ‘0 negatiu’, ja!
El cirurgià fa mans i mànigues, palpant, acostant les lents d’augment, evacuant la sang que inunda el pit obert. Però no té sort i la vida del pacient segueix escapant-se-li del cos. El cirurgià és un dels millors professionals de la ciutat. Té un gran prestigi internacional i fama de ser ric justament per la destresa de les seves mans al quiròfan. Però ara també està nerviós. S’ha fixat en les sabates de l’home que els portalliteres no s’han parat a traure-li. Les coneix. Valen vuit-cents euros. Són un model exclusiu fet a mà que ja havia vist abans. És molt afeccionat a les sabates molt cares. Mentre recorre amb el tou del dit la superfície del cor per mirar de parar l’hemorràgia, observa de reüll la cara del pacient darrere del tub que li penja de la boca. No ha tingut temps de fitar-la-hi quan l’han entrat mig moribund amb un col·lapse de cavall medieval. Però aleshores, quan ha vist les sabates, ha tingut un sobresalt. El metge està arruïnat i ningú no ho sap. Ha volgut ficar-se a constructor i promotor per fer-se el triple de ric del que ja era. És l’avarícia. Ho sap. Però també s’ha arriscat perquè la dona és addicta a les operacions d’estètica i ell és addicte a la dona. No hi pot fer més. Per això ha invertit tot el que tenia i el que li han prestat en la construcció d’uns apartaments a Das, a prop de la frontera entre Espanya i França. Han quedat a mig construir. Se li han acabat els diners i l’ha atropellat la bombolla immobiliària com un tren de mercaderies. I els diners del préstec no els ha demanat de manera oficial. No podia arriscar-se que l’exclusiva comunitat de cirurgians d’elit se n’assabentessin. Ni que el consorci hospitalari que li paga una fortuna per les seves operacions ho esbrinés. Cap cirurgià amb classe s’embruta les mans amb aquests negocis tèrbols i mundans. La casta dels xamans del bisturí està per sobre de tot això. Sent vergonya només amb la idea que s’arribi a fer públic el seu negoci immobiliari furtiu. I ara l’home que li ha prestat els diners d’amagat de l’entitat bancària on treballa té un forat obert al pit i les mans del metge a dins.
La segona convulsió no és tan lleugera com la primera. El cirurgià ja no sap si s’està morint o despertant-se. Mira de reüll a veure si l’inútil de l’auxiliar ha penjat ja les unitats de sang que li ha demanat. Mira de reüll l’anestesista que fa cara de no entendre res del que està passant amb el pacient. O d’entendre-ho massa. Mira de reüll la infermera, que encara sosté l’escalpel letal amb la mà homicida. Mira de reüll la pantalla de l’EdanM50, el monitor de constants vitals, que ha passat del verd al roig. La màquina ara comença a xiular amb més freqüència, fent un senyal que alerta clarament del perill de mort del pacient. La tensió arterial s’està ensorrant, el pols s’està accelerant i arriba una tercera convulsió. L’auxiliar està nerviós i no se’n surt a connectar les bosses a les vies. La infermera gemega imperceptiblement. Els nervis se la mengen. Perdrà el seu amant cert per fantasiejar amb una aventura incerta. L’anestesista sua i demana al déu dels ucraïnesos que la punxada del bisturí sigui mortal.
El pacient es mor. Els xiulets de l’EdamM50 es descontrolen. En un minut el pacient ha perdut gairebé la meitat de la sang del cos. Se’n va barranc avall cap a l’infern dels financers. Ni les bosses de plasma que ja ha connectat l’auxiliar ho podran evitar. Ningú no ho hauria dit aquest matí, quan s’ha alçat del llit, s’ha ficat dins d’un vestit de dos mil euros, s’ha ruixat amb colònia de dos-cents euros, s’ha cordat la corbata de cent euros i ha pujat al cotxe de cent mil euros per a anar a la Caixa d’estalvis on fa de director. Ni en el pitjor dels malsons podia haver arribat a pensar que la clínica per davant la qual passa cada dia, a cinc-cents metres del seu despatx, seria l’últim edifici que el sentiria respirar. Només es fixava en la clínica perquè allà treballa aquell cirurgià que està endeutat amb ell fins a les celles. Es va voler ficar a promotor i ha fracassat. I ha hagut de ser ell, el financer de moda a la ciutat, qui li hagi deixat un dineral d’amagat. Sense publicitat. Sense papers. Sense testimonis. Perquè li cobrarà uns interessos deu vegades més elevats del que és legal. És així com s’ha fet ric. És així com s’ha assignat plans de pensions milionaris de dubtosa legalitat. És així com s’ha embutxacat dietes astronòmiques que ni el polític més corrupte podria acceptar. És així com ha arribat a dalt de tot en la piràmide dels financers. Estava convençut que el cirurgià li tornaria fins al darrer cèntim perquè cobra una fortuna per cada operació que fa. No dubtava que recuperaria els seus diners. Així són els negocis. Ell no perd mai. I si algú no accepta les seves regles, té uns amics ucraïnesos que li recorden la conveniència de seguir-les. No li han fallat mai. Ni ell els ha preguntat mai quins són els seus altres negocis. Només els fa de banquer il·legal i, de tant en tant, els demana algun favor amb algun morós.
Però ja no som al matí. Ni ell sembla tan omnipotent com quan s’ha alçat del llit. Ara la vida li penja de les bosses que l’auxiliar li ha connectat al flux sanguini. El cor li batega més depressa, el forat es fa més gran i el doll de sang, més abundant. L’auxiliar mou el plasma dins del plàstic frenèticament i inútil per ajudar-lo a entrar en el reg sanguini del moribund. No té temps de pensar en son pare, que ha perdut tots els estalvis per culpa del mala pell que està estirat a la taula d’operacions. L’auxiliar no té temps de pensar en sa mare, postrada en una cadira de rodes fa anys. Ni de pensar que son pare va estalviar tota la vida perquè amb aquells diners, quan ell morís, es pogués pagar una persona que cuidés la seva dona la resta de la vida. I ara que el pare de l’auxiliar està a punt de morir per una malaltia lletja també ha perdut tot el que havia estalviat. Per culpa d’un banquer mala pell. Per això no ha dubtat a agafar la seva antiga pistola reglamentària Star S de guàrdia civil i anar al banc. Aquell atracavells no mereixia viure. S’ha plantat al seu despatx. No ha dit una paraula. Ha tret la pistola i li ha apuntat directament entre les celles. El mala pell s’ha quedat mut. Tantes paraules com deia quan li encolomà les preferents i aleshores ha quedat mut. El pare de l’auxiliar no ha tingut dubtes. No li ha tremolat la mà. El mala pell ha suat mentre tremolava. S’ha pixat. El vell l’ha mirat directament als ulls. Tot i ser molt vell, sabia amb precisió el que havia de fer. Sabia el que mereixia aquell estafador i ha premut el gallet. El banquer ha obert molt la boca esperant l’impacte, però no ha sortit cap bala del canó, ni s’ha escoltat cap tret. Només ha sonat el clic del martell picant contra el ferro. No hi ha bala. S’ha encallat al carregador. El mala pell ha fet una carassa, s’ha agafat el cor i ha començat a fer ganyotes amb la boca. El pare de l’auxiliar s’ha quedat sorprès. Contrariat. Però ha vist com es retorçava el mala pell. No calia fer-hi més. Han vingut a ajudar-lo secretàries i administratius. No li han vist la pistola perquè el pare de l’auxiliar l’havia amagada. Quan el banquer s’ha desplomat per l’infart, s’ha guardat l’arma a la butxaca i ha marxat per la porta. Se n’ha anat feliç per la venjança, encara que no l’hagués planejada així. Però l’auxiliar no sap tot això i no té temps de pensar en son pare, a qui un financer sense escrúpols li ha malbaratat tots els estalvis.
El narrador accelera el ritme de la història, acurta les frases, prescindeix d’adjectius balders i d’adverbis innecessaris perquè gairebé no li queda temps. Les constants vitals es descontrolen. El pacient morirà en pocs segons. El volum del xiulet de l’EdanM50 puja. Convulsiona una altra vegada. La sang ho esguita tot. La infermera somica i té pesar. L’anestesista sua gotes fredes. El cirurgià tracta d’obturar l’escletxa. El financer més de moda i més ric de la ciutat perd el pols. El banquer fa un xoc. Es cargola. La línia vermella del monitor EdanM50 és ara recta. El xiulet és constant. La infermera es tapa la cara darrere les mans lamentant-se de la seva pròpia inutilitat. L’anestesista deixa de suar gotes fredes i es felicita per la seva sort. El cirurgià trau les mans del forat obert al pit del seu financer mala pell. És mort. Respira més relaxat, ara que pot pensar amb més tranquil·litat. Apaguen el monitor de constants. El xiulet cessa. El pacient roman inert a la taula d’operacions. L’auxiliar, sense saber per què, torna a pensar en son pare.
Hem arribat al migdia. L’auxiliar tapa amb el llençol verd la cara del banquer amant de la infermera que pensava en l’anestesista. El cirurgià signa la defunció, certifica l’èxitus en el seu llenguatge mèdic, i s’eixuga el front amb parsimònia. Està feliç. Tots respiren alleugerits mentre miren el cos inert del mala pell. Tots, menys la infermera, que a poc a poc va dimensionant, al seu ritme mental, el fet d’haver-se quedat definitivament sense el financer que li pagava tots els capricis. El narrador ha aconseguit explicar la història sencera abans de l’èxitus. Potser, fins i tot, podria haver anat una miqueta més folgat.
Publicado por gentileza de su autor y de Pagès Editors.
Círculo de lectores confinados
- Día 1: ‘La señora Rapin’, de Eduardo Berti
- Día 2: ‘El trabajo de los ojos’, Mercedes Halfon
- Día 3: ‘Bosc’/’Bosque’ de Natàlia Cerezo
- Día 4: ‘Oxitocina’, de Miguel Serrano Larraz
- Día 5: ‘El señor Zorro’ de Angela Carter
- Día 6: ‘Álbum’ de Alberto Chimal
- Día 7: ‘Gótico’ de Ali Smith
- Día 8: ‘Sofía’ de Laura Ferrero
- Día 9: ‘La pared del costado’ de Santiago Navrátil
- Día 10: ‘El terrícola’ de Yuri Herrera
- Día 11: ‘La niña gorda’, de Marie Luise Kaschnitz
- Día 12: ‘Mi verdadero yo’ de Shirley Jackson
- Día 13: ‘Fábula del tiempo’ de Juan Gómez Bárcena
- Día 14: ‘Cosas de niños’ de David Wagner
- Día 15: ‘Una dulce ancianita’ de Belén Rubiano

‘Éxitus’ de Xavier Vidal (trad. al castellano)
Este relato hay que explicarlo a la inversa, empezando por el final y retrocediendo en el hilo de los acontecimientos que han llevado al desenlace: un éxitus en el quirófano. No se trata de un artificio o un capricho estilístico del narrador. Se debe hacer así porque el tiempo se acaba. El paciente, que respira a través de un tubo sobre la mesa de operaciones, está a punto de expirar. Los facultativos están nerviosos porque la situación médica es crítica y perciben un final abrupto. Así pues, habrá que apresurarse a contar los entresijos de la historia. Las constantes vitales se están deteriorando de manera sostenida. La presión arterial del hombre de mediana edad con un aire elegante en el porte, incluso en las circunstancias poco favorecedoras de un quirófano ajetreado, baja peligrosamente. Y no es de extrañar puesto que la enfermera, una belleza exuberante y poco discreta, acaba de pinchar el corazón del paciente. Lo ha hecho sin intención. Sólo ha sido un accidente. Tal fatalidad ha ocurrido porque la mujer se ha sobresaltado al ver cómo se movía el cuerpo del operado que debería haber estado profundamente sedado. Para desgracia del hombre elegante, que también parece rico, la rubia tenía en la mano el escalpelo del diez que le había pedido el cirujano. Manos de mantequilla o lapsus repentino, da igual, la cuestión es que, al acercarle el bisturí al cirujano pasando por encima del enfermo, se le ha escurrido entre los dedos y ha caído dentro del pecho abierto por dos fórceps. De punta, por supuesto. Al paciente le están operando de urgencia para colocarle un doble bypass en el corazón. Ha entrado en la clínica con un infarto de grado tres. Suerte que trabaja junto al centro. Si llega a estar más lejos, habría muerto antes de llegar. El equipo de quirófano no ha tenido tiempo ni de fijarse en la cara del hombre elegante y rico, que también da la enérgica impresión de estar acostumbrado a impartir órdenes. El quirófano estaba preparado para otro paciente, pero este enfermo, que desprende una aura de poder, estaba mucho más necesitado. Lo han entrado en camilla, le han quitado la mascarilla de oxígeno que le tapaba la cara, se la han sustituido por un gran tubo de plástico pegado con esparadrapo y le han colocado en la mesa de operaciones.
Al comprobar como el escalpelo le caía de las manos, la enfermera ha puesto cara de “¡no me lo puedo creer!”. Es la misma expresión que habría mostrado si le hubieran regalado un Prada de la temporada anterior. Ambas cosas le resultan tan chocantes como inverosímiles. La herramienta afilada como los colmillos de un demonio diminuto ha pinchado el corazón con sutileza. El cirujano no ha podido atraparla a tiempo. El accidente le ha cogido por sorpresa porque estaba un poco despistado pensando en cómo pagará las cuantiosas deudas que acumula. Le ha faltado una décima de segundo o un punto de concentración para evitar una estocada tan minúscula como incisiva. Ha sido la décima de segundo que separa el “por poco” de “la hemos jodido”. El resultado ha sido una punzada diminuta, casi invisible, pero de la que inmediatamente ha empezado a manar un chorro de sangre constante. Y por aquel agujero tan fino como indetectable se le escapa la vida al hombre que tanto parece mandar fuera de aquel quirófano y se le esfuman las opciones de sobrevivir. La sangre lo tiñe todo de rojo e inunda el agujero del pecho. Sólo se ve sangre y más sangre.
El cirujano ha mirado la enfermera con ojos de querer arrancarle el alma a mordiscos. Ya ha pedido cinco unidades de plasma para estabilizar la presión arterial del paciente. Con una profesionalidad metódica y experta busca el punto exacto en el que el escalpelo ha agujereado el corazón. Pero el orificio es muy difícil de encontrar porque el líquido carmesí es demasiado abundante y anega todo el pecho, escondiendo el origen del surtidor. Sólo se ve una marea escarlata similar a la mancha de vergüenza que pinta las mejillas de la enfermera. ¿Cómo se le puede haber caído el bisturí de los dedos, escurriéndosele como el hueso de un níspero? Se siente herida en su profesionalidad. Pero más herido está el hombre de la mesa de operaciones, a quien se le escurre la vida por un agujerito tan imprevisto como previsiblemente letal. Morirá, casi seguro, por lo que hay que apresurarse a contar cómo se ha llegado a esta situación tan ridículamente dramática.
La enfermera sabe perfectamente por qué ha tenido un desliz tan estúpido. Y eso la hace sentir todavía más idiota. Toda su atención estaba puesta en el anestesista. Le tiene el seso sorbido hace tiempo. Solo pensaba en los abdominales perfectos y brillantes como el mármol que sabe que tiene bajo la bata verde. Los ha espiado muchas veces a escondidas, cuando él se cambia en el vestuario de la clínica con la puerta entreabierta. También estaba abstraída por el olor que hace hoy. Fantaseaba con ello cuando tenía que haber estado concentrada en tomar con seguridad el bisturí del número diez. No sabe si es el desodorante, la colonia o la leche hidratante para el cuerpo, pero aquel aroma la vuelve loca. Le abre el alma y le humedece los pensamientos. Era exactamente ese olor el que embotaba los sentidos de la enfermera cuando le ha resbalado entre los dedos el mango del escalpelo que ha caído como una flecha sobre el corazón del paciente. Y ahora la sangre mana imparable formando un chorro terco que camufla el orificio con un rojo abundante y espeso.
La enfermera se siente culpable con toda su hermosura salvaje. Pero también se siente infiel porque solo deseaba lamer la piel del anestesista, a pesar de que el operado de la mesa es su amante. Hace un año que se deja querer por aquel hombre que, incluso abierto en canal y cubierto de sangre, inspira respeto e, incluso, miedo. Él es quien le paga los caprichos, los perfumes carísimos, los vestidos de Prada que renueva cada temporada, las joyas de Chopard o las cenas en el Celler de Can Roca. La enfermera piensa, atolondrada, que ya ha sido mala suerte que sea el cuerpo de su amante el que se desangre por momentos en la mesa de operaciones. Se ha dado cuenta de quién era el infartado cuando ya estaba tendido y dispuesto a ser intervenido, al mirar por rutina el formulario escrito a toda prisa por los sanitarios de la ambulancia. Ha cantado en voz alta la edad, el peso aproximado y el grupo sanguíneo que los enfermeros han averiguado porque lo llevaba escrito en la medalla. El nombre no se lee nunca en voz alta. Es el protocolo. El nombre no debe ser importante en un quirófano. La enfermera no ha podido escoger si participaba o no en la operación quirúrgica. Hay poco personal, mucho trabajo y su amante ha entrado de urgencias. Sin planificación. Tampoco podría haber dicho nada porque su relación es tan secreta y prohibida como lucrativa y provechosa. Y, a cambio de los lujos, debe ser estrictamente privada y clandestina. Nadie la conoce, ni sus compañeros ni, mucho menos, la familia del hombre poderoso. Por eso ella ha callado cuando ha sabido quién era el infartado y ha decidido actuar como lo hubiera hecho con cualquier otro paciente. Se ha puesto a trabajar con diligencia hasta el momento fatídico en que se le ha escurrido entre los dedos la herramienta más afilada del quirófano. No ha sido nada personal, le habría roto el corazón a cualquier otro que hubiera estado tumbado en la mesa de operaciones. Pero la irreversible realidad es que se lo ha hecho a quien le financia los caprichos, mientras pensaba lascivamente en el anestesista que, para más inri, ni siquiera se fija en ella. La mujer no tiene tiempo, ni seguramente capacidad, para entender la ironía contradictoria de la situación: no le ha roto el corazón a su amante, se lo ha perforado.
El tiempo pasa muy deprisa cuando un paciente se está desangrando y la historia debe avanzar con rapidez para no llegar tarde al final. Al hombre, que parece muy respetado pero no tan respetable, no le quedan más de cinco minutos de vida. El pulso del malogrado paciente baja peligrosamente cuando el auxiliar, que acaba de llegar con las bolsas de sangre, se dispone a conectarlas a los tubos para reemplazar la que ha perdido. No ha llegado a hacerlo porque el cirujano ha gritado a todo pulmón, con una voz amortiguada por la mascarilla:
—¡Nooooooo! Idiota, es 0 negativo y has traído B negativo. ¡Date prisa y trae la sangre correcta! —la ira desatada del médio por tanta inutilidad le ha hecho olvidar momentáneamente la gran preocupación que llenaba su cabeza cuando intentaba empalmar el doble bypass. Y que tanto tiene que ver con el cuerpo que tiene entre sus manos.
El minúsculo surtidor de medio palmo de alto no se detiene y la presión sanguínea cae y cae porque las bolsas de sangre tardan en llegar. El auxiliar no habría tenido un fallo tan estrepitoso si no fuera porque tenía la cabeza entre las piernas de la enfermera. Metafóricamente, claro. Hace tiempo que sueña con meterse físicamente entre ellas, que se imagina besándole los labios y lamiéndole los pezones. La ha espiado a escondidas cuando ella se cambiaba en el vestuario de la clínica con la puerta entreabierta. Pero ella ni siquiera sospecha que su cuerpo llena las fantasías de aquel subalterno. El auxiliar se siente culpable porque no debería estar soñando con la enfermera sino pensando en su padre, que ha perdido los ahorros de toda la vida por culpa de un banquero sin escrúpulos que le colocó unas acciones preferentes. Y ahora las preferentes no valen nada y el padre del auxiliar lo ha perdido todo.
Cada vez es más evidente para el equipo que el paciente morirá. Aunque la enfermera no hubiera dejado caer el escalpelo ni el auxiliar se hubiera confundido de tipo de sangre, la operación ya había empezado con mal pie. El anestesista le ha administrado una dosis equivocada de un producto anestésico más barato y más malo del que tendría que haber usado para la intervención. Él no lo suele hacer, eso. Pero hoy lo ha hecho. Bueno, sería más exacto decir que ya hace un tiempo que usa anestesia barata y mala para algunos pacientes. Y hasta ahora no había pasado nada. Pero hoy están a punto de descubrirlo porque la anestesia para el desgraciado que se muere era de auténtico saldo y no habría mantenido sedado ni a un mosquito. De hecho, tal producto no estaba preparado para aquel hombre poderoso, sino para el paciente que tenían previsto operar. Si hubiera sabido quién era el operado, habría preparado la anestesia buena. Pero todo hay que improvisarlo cuando un enfermo entra en quirófano con un infarto de grado tres. El cirujano ya se había extrañado de que el paciente necesitara más dosis de la inicial para mantenerlo dormido cuando todavía no había pasado ni un cuarto de hora desde que ha empezado a intervenir.
El anestesista ha respirado aliviado al ver cómo le resbalaba el escalpelo a la imbécil de la enfermera. Es tan estúpida, piensa, que no aprovecharía ni para calentarle la cama. También reflexiona sobre el hecho de que el accidente ha evitado que descubrieran su mala praxis. Se siente culpable de estar contento viendo como el chorrito pertinaz de sangre llena el pecho de aquel hombre. Le ha salvado de la vergüenza. Porque todo esto no hubiera ocurrido si no fuera porque está vendiendo la anestesia buena en el mercado negro, a los ucranianos que viven en el piso de abajo del suyo. Y se la vende a aquellos animales porque no tiene más remedio. Hubiera tenido más opciones si no les hubiera pedido dinero prestado, pero es adicto al sexo y gasta mucho más en prostitutas de lo que gana como anestesista. Y gana mucho dinero en la mejor clínica privada de la ciudad. Pero como el sueldo no le alcanzaba para devolver las deudas, ha empezado a pagar con anestesia. De la buena. Él no quiere saber que los ucranianos la usan para adormecer las mujeres que traen secuestradas de países centroeuropeos. Engañadas, primero, y sedadas, después para pasar la frontera. Quizás, incluso, él mismo haya contratado alguna de las chicas que llevan en furgonetas inmundas, pero eso no quiere ni imaginarlo.
De repente, el paciente, víctima de un cúmulo imprevisto de incompetencias, da signos de despertarse. Ha tenido una convulsión. Ligera, pero convulsión. El cirujano tuerce el gesto porque teme que, si no encuentra y tapona el agujero enseguida, convulsionará con más violencia, entrará en shock y se les irá. El auxiliar se ha quedado paralizado un momento con la bolsa de sangre en la mano, con la cabeza a medio camino entre los problemas de su padre y las soñadas delicias sexuales de la enfermera. El cirujano brama a través de la mascarilla:
—¡Date prisa, inútil hijo de puta! ¡Le estamos perdiendo! Empalma las jodidas bolsas de ‘0 negativo’, ¡ya!
El cirujano hace lo imposible, palpando, acercando las lentes de aumento, evacuando con el succionador la sangre que inunda el pecho. Pero no tiene suerte y la vida escasa del paciente sigue fugándosele del cuerpo. El médico es uno de los mejores profesionales de la ciudad. Tiene un gran prestigio internacional y fama de ser rico por la destreza de sus manos en el quirófano. Pero ahora también está nervioso. Se ha fijado en los zapatos del hombre que los camilleros no se han parado a quitarle. Los conoce. Valen ochocientos euros. Son un modelo exclusivo hecho a mano par a par, únicos, y que ya había visto antes. Es muy aficionado al calzado muy caro. Mientras recorre con la yema del dedo la superficie del corazón para tratar de parar la hemorragia, observa de reojo la cara del paciente detrás del tubo que le sale de la boca. No ha tenido tiempo de fijarse en su rostro cuando le han entrado medio moribundo con un colapso de caballo medieval. Pero ahora, al ver los zapatos, ha tenido un sobresalto. El cirujano está arruinado y nadie lo sabe. Ha querido meterse a constructor y promotor para hacerse el triple de rico de lo que ya era. Es la avaricia. Lo sabe. Pero también se ha arriesgado porque su mujer es adicta a las operaciones de estética y él es adicto a su mujer. No puede evitarlo. Por eso ha invertido todo lo que tenía y lo que le han prestado en la promoción de unos apartamentos turísticos en Das, cerca de la frontera entre España y Francia. Han quedado a medio construir. Se le ha acabado el dinero y le ha arrollado la burbuja inmobiliaria como un tren de mercancías. Y el préstamo no lo ha pedido de manera oficial. No podía arriesgarse a que la exclusiva comunidad de cirujanos de élite se enteraran. Ni que el consorcio hospitalario que le paga una fortuna por sus operaciones lo averiguara. Ningún cirujano con clase se ensucia las manos con esos negocios turbios y mundanos. La casta de los chamanes del bisturí está por encima de todo eso. Le invade la vergüenza con la sola idea de que se llegue a hacer público su negocio inmobiliario furtivo. Y ahora el hombre que le ha prestado el dinero a escondidas de la entidad bancaria donde trabaja tiene un agujero abierto en el pecho y las manos del médico dentro.
La segunda convulsión no es tan ligera como la primera. Mira de reojo a ver si el auxiliar ha colgado ya las unidades de sangre que le ha pedido. Mira de reojo al anestesista, que simula no entender nada de lo que está pasando con el paciente. O de entenderlo demasiado. Mira de reojo la enfermera, que todavía sostiene el escalpelo letal con la mano homicida. Mira de reojo la pantalla del EdanM50, el monitor de constantes vitales, que ha pasado del verde al rojo. La máquina ahora empieza a pitar con más frecuencia e intensidad. La tensión arterial se ha desmoronado, el pulso se está acelerando y llega una tercera convulsión. El auxiliar está tan nervioso que no consigue conectar las bolsas de plasma en las vías. La enfermera gime imperceptiblemente. Los nervios la roen por dentro. Perderá su amante fijo por haber fantaseado con una aventura incierta. El anestesista suda y pide al dios de los ucranianos que el pinchazo del bisturí sea mortal.
El paciente se muere. Y nadie parece poder evitarlo. Los silbidos del EdamM50 se descontrolan. En un minuto el paciente ha perdido casi la mitad de la sangre del cuerpo. Se precipita hacia el infierno de los banqueros. Nadie habría podido predecirlo cuando por la mañana se ha levantado de la cama, se ha vestido con un traje de dos mil euros, se ha rociado con colonia de doscientos euros, se ha abrochado la corbata de cien euros y ha subido al coche de cien mil euros para ir a la sucursal del banco que dirige. Ni en su peor pesadilla podía haber llegado a pensar que la clínica por delante de la cual pasa todos los días, a quinientos metros de su despacho, sería el último edificio donde estaría vivo. Solo se fijaba en la clínica porque es allí donde trabaja aquel cirujano que está endeudado con él hasta las cejas. Quiso meterse a promotor y ha fracasado. Y ha tenido que ser él, el financiero de moda en la ciudad, quien le haya dejado un dineral a escondidas. Sin publicidad. Sin papeles. Sin testigos. Porque le cobrará unos intereses diez veces más elevados de lo que marca la ley. Es así como se ha hecho rico. Es así como se ha asignado planes de pensiones millonarios de dudosa legalidad. Es así como se ha embolsado dietas astronómicas que ni el político más corrupto podría aceptar. Así es como ha llegado a lo más alto en la pirámide de los financieros. Estaba convencido de que el cirujano le devolvería hasta el último céntimo porque cobra una fortuna por cada operación que hace. No dudaba de que recuperaría su dinero. Así son los negocios. Él no pierde nunca. Y si alguien no acepta sus reglas, tiene unos amigos ucranianos que le recuerdan la conveniencia de seguirlas. No le han fallado nunca. Ni él les ha preguntado cuáles son sus otros negocios. Sólo les hace de banquero ilegal y, de vez en cuando, les pide algún favor con algún moroso.
Pero la mañana se ha esfumado. Y el banquero no parece tan omnipotente como cuando se ha levantado de la cama. Ahora la vida le cuelga de las bolsas que el auxiliar le ha conectado al flujo sanguíneo. Y ni eso lo salvará. El corazón le late más deprisa, el agujero se hace más grande y el chorro de sangre, más abundante. El auxiliar mueve el plasma dentro del plástico frenética e inútilmente para ayudar a que entre en el riego sanguíneo del moribundo. No tiene tiempo de pensar en su padre, que ha perdido todos sus ahorros por culpa del tipo sin escrúpulos que está tumbado en la mesa de operaciones. El auxiliar no tiene tiempo de pensar en su madre, postrada en una silla de ruedas hace años. Ni tampoco de pensar que su padre ahorró toda la vida porque con aquel dinero, cuando él muriera, se pudiera pagar una persona que cuidara su mujer durante el tiempo que le quedara. Y ahora el padre del auxiliar está a punto de morir por una enfermedad y ha perdido todo lo que había ahorrado. Por culpa de un banquero sin escrúpulos. Por eso no ha dudado en coger su antigua pistola reglamentaria Star S de guardia civil e ir al banco. Aquel mala sangre no merecía vivir, ha pensado, y se ha plantado en su despacho. No ha dicho una palabra. Ha entrado en su despacho, ha cerrado la puerta, ha sacado la pistola y le ha apuntado entre las cejas. El mala sangre se ha quedado mudo. Tanto que parloteaba cuando le endilgaba las preferentes y de repente se ha quedado mudo. El padre del auxiliar no ha tenido dudas. No le ha temblado el pulso. El mala sangre ha sudado mientras temblaba. Se ha meado.
El viejo lo ha mirado directamente a los ojos. A pesar de ser muy viejo, sabía con precisión lo que tenía que hacer. Sabía lo que merecía aquel estafador y ha apretado el gatillo. El banquero ha abierto la boca esperando el impacto, pero no ha salido la bala por el cañón, ni se ha escuchado ningún disparo. Sólo ha sonado el clic del martillo golpeando contra el hierro. No hay bala. Se ha atascado en el cargador. El mala sangre ha hecho una mueca, se ha llevado la mano al corazón y se le ha torcido la boca. El padre del auxiliar se ha quedado sorprendido. Contrariado. Ha visto como el mala sangre caía de su sillón, infartado, con gran estrépito. No necesitaba hacer nada más. De inmediato han venido a ayudarle secretarias y administrativos. No han visto la pistola que el padre de la auxiliar ha escondido entre su ropas. Cuando el banquero se ha desplomado por el infarto, el fallido homicida ha salido sin prisa por la puerta. Se ha ido feliz por la venganza, aunque no la hubiera planeado así. Pero el asistente no sabe todo esto en el quirófano y no tiene tiempo de pensar en su padre, al que un desalmado sin escrúpulos le ha despojado de todos los ahorros.
El narrador acelera el ritmo de la historia, acorta las frases, prescinde de adjetivos y de adverbios innecesarios porque casi no le queda tiempo. Las constantes vitales se descontrolan. El paciente morirá en pocos segundos. El volumen del pitido del EdanM50 sube. No quedan opciones. Convulsiona otra vez. La sangre lo salpica todo. La enfermera lloriquea y gime. El anestesista suda gotas frías. El cirujano trata de obturar la grieta. El financiero más de moda y más rico de la ciudad pierde el pulso y colapsa. La línea roja del monitor EdanM50 es ahora recta. El silbido es constante. El cirujano ya no puede hacer nada más. La enfermera se tapa la cara detrás de las manos, lamentándose de su propia inutilidad. El anestesista deja de sudar gotas frías y se felicita por su suerte. El cirujano retira las manos del agujero abierto en el pecho de su financiero mala sangre. Está muerto. Respira más relajado, ahora que lo piensa con tranquilidad. Apagan el monitor de constantes. El silbido cesa. El paciente permanece inerte en la mesa de operaciones. El auxiliar, sin saber por qué, vuelve a pensar en su padre.
Hemos llegado al mediodía. El auxiliar tapa con la sábana verde la cara del banquero amante de la enfermera que pensaba en el anestesista. El cirujano firma la defunción, certifica el éxitus en su lenguaje médico, y se seca la frente con parsimonia. Está feliz. Todos respiran aliviados mientras miran el cuerpo sin vida del mala sangre. Todos, menos la enfermera, que poco a poco va dimensionando, a su ritmo mental, el hecho de haberse quedado definitivamente sin el amante que le pagaba todos los caprichos. El narrador ha conseguido explicar la historia justo con la llegada del éxitus. Quizás, incluso, podría haberse tomado un poco más de tiempo.
Publicado por gentileza de su autor y de Pagès Editors.
No sé si aquest relat m’ha fet riure o m’ha posat de malhumor, o potser les dues coses. L’estil del narrador és àgil i engiyós, però la història és macabra i amb grans pinzellades de realitat.
Desitjar el que no es teu, voler tenir més del que tens, guardar les aparences per sobre de tot, estafar sense escrúpols…..
El narrador posa de manifest la part fosca de l’èsser humà amb ironia i sentit de l’humor i el producte és un conte divertit de llegir, aparentment lleuger però amb un gran rerefons
Moltes gràcies pel comentari i per les reflexions, realment, m’omple de goig saber que t’ha agradat!
Jahahahaha !!!!
Boníssima !!
No podia deixar de llegir a cent per hora … semblava que fos a mi que se m’acabava el temps.
Molt ben trobat l’encadenat i molt divertida …
I es ben cert que darrera de qualsevol fet s’hi poden trobar una colla de casualitats , i segurament algunes tant endimoniades com aquestes.
Gràcies, Lourdes. L’atzar i com influeix en la vida de les persones sense que ens n’adonem és un dels temes que més em fa pensar i escriure. El ritme és buscat perquè la vida del pacient s’acaba.
Salut!
Xavier Vidal
Ufff, crec que mai havia llegit amb tanta rapidesa. Continuo pensant que entre els nostres sanitaris hi ha pocs desastres com aquests, però vaja, mai m’he refiat dels que porten sabates de 1000e ni de les infermeres amb bates amb massa transparència…
El relat és enginyós i està francament ben trobat i ben descrit.
Moltes gràcies, Anna. Els nostres sanitaris són herois, però la gent que tracten és molt variada. I alguns ves a saber si mereixen tantes atencions!
Xavier Vidal
A mi també m’ha passat que llegia ràpid, ràpid… que s’acaba el temps! He trobat genial aquest relat. Al principi, sembla una tragèdia i al final he acabat amb un somriure, amb la sensació que tot acaba com ha d’acabar.
Gràcies, Anna.
M’encanta que t’hagi agradat i aquesta sensació de final lligat és el que busca tot narrador.
Salut!
Xavier Vidal
Perdona, Marga, t’he rebatejat!
Boníssim! M’ho he passat molt bé llegint-lo, un humor negre molt fi. Mai una mort ha estat tan oportuna com la d’aquest banquer. El ritme frenètic amb el qual acaba el conte és genial, a cops com les darreres bategades del cor ferit de mort. M’ha agradat l’aparició del narrador al final i que comenci el relat pel desenllaç està ben trobat també, perquè en aquest cas el que interessa és el punt de vista de cada personatge davant la mort del pacient.
Moltes gràcies, Anna, és molt reconfortant que totes les peces que poses en un conte tinguin l’efecte que vols que tinguin. I que el lector les noti!
Salut!
Xavier Vidal
Manel
Es cert, la lectura del relat va “agafant” velocitat a mesura que anem avançant en el seguiment de la trama !
Particularment, em ves agradat que el banquer hagués salvat la seva vida.
Pot ser l’escriptor hagués preparat una segona part que, igualment, haguéssim llegit a tota velocitat i amb tot el interés.
Malgrat que el final no era el que jo volia , el relat està escrit amb molta seguretat i talent.
Gràcies, Manel.
Vaig valorar que el banquer no morís al final, però em semblava que llavors tota la preparació i la insistència a avançar el final era una mica tramposa i per això al final havia de morir!
Salut!
Xavier Vidal
Un relat trepidant i ple de sorpreses concatenades!
Gràcies!!!
Gràcies per llegir-lo, Miquel!
Salut!
Xavier Vidal
Solo uno de los personajes salía perdiendo con la muerte del banquero y, justamente, será quien acabará pagando por ello. Me ha encantado el ritmo dinámico y trepidante que desde el primer momento el autor ha conseguido transmitir a todo aquél que lo lee y, como Montse ha comentado anteriormente, se ponen al descubierto muchas de las miserias humanas, la hipocresía, la codicia… De una manera extraña se ha hecho justicia a un personaje sin escrúpulos pero han quedado impunes otros que son igualmente culpables por otras razones y a otro nivel.
Gracias por compartir tanto!!
Un relat trepidant tot ple de detalls. De quina manera la casualitat encadena la relació entre tots els personatges presentats; unes persones que representen alguns dels valors “miserables” de l’ésser humà.
Gràcies per llegir-lo, Carmen. Quan fas allioli, de vegades es qualla i de vegades, no. I quan qualla i el lector s’ho passa bé i percep el que volies, és un plaer.
Salut!
Xavier Vidal
Un retrat cínic de la nostra societat i dos dels factors que la condiciones: l’eros i la cobdicia. M’ha fet gràcia que qui sortissin mal parats pertanyessin també al sector sanitari i no només al sector financer, tradicionalment els dolents de tot relat. Fins i tot, l’antic Guàrdia Civil (l’estament militar), que és qui provoca la cadena, és una víctima a qui estafen per voler protegir la seva família, no una mala persona. I és també qui, gràcies a la seva acció, arregla la vida de la majoria dels altres personatges. Mai no ho sabran. Encara deuen estar donant gràcies a la seva sort.
Rosa Maria, moltes gràcies pels comentaris. En el fons, tots som víctimes i botxins, segons quina perspectiva agafem. Per això el conte només mostra perquè cadascú es faci el seu judici.
Salut!
Xavier Vidal
El relato me mantuvo en vilo a lo largo del mismo. Es la primera vez que leo algo de usted, sinceramente lo felicito. Reciba un saludo desde la ciudad de México, también nos ayuda durante está cuarentena. Un abrazo a la distancia.
Muchas gracias por leerlo, Juan Arturo. Si conseguí mantenerle en vilo, era uno de los objetivos y me alegra haberlo conseguido. Un saludo para ciudad de México!
Salud!
Xavier Vidal